El comú català

Diari Ara, 24 d’agost de 2018

El comú català

«És fàcil perdre una joia qualsevulla; és fàcil perdre una petita propietat; però el que és difícil és que es perdi tota una muntanya. El que és difícil és que, en un moment determinat, un poble que tenia una o unes muntanyes, les perdés sense saber com s’han perdut. Doncs bé, senyors Diputats, en la nostra terra s’ha donat la paradoxa que una muntanya s’ha perdut, com es perd un objecte qualsevol; s’ha perdut un empriu igual que es perd una maleta. Com s’ha perdut? De quina manera s’ha perdut?»

Aquestes paraules són part del discurs del diputat Sr. Casademunt i Arimany al Parlament de Catalunya preocupat per la situació de la població dels petits pobles de Catalunya (sobretot els de muntanya). El diputat incidint en una de les causes fonamentals, la gestió de la terra per part de la població local, afegeix, «A la nostra terra, en temps molt llunyà, els pobles rurals posseïen una gran quantitat de terres, o bé servituds de llenya, o bé servituds de pasturatges, que eren l’element de la seva vida. Aquests pobles necessiten aquests elements per tal d’arribar que la seva vida sigui una vida normal (…) Sense això, aquests pobles estan a la suma misèria. No és d’avui el problema, és un problema antic i molt vell, és un problema que s’estén per totes les muntanyes; és un problema de totes les muntanyes de Catalunya».

Antic i molt vell, i que el Sr. Casademunt i Arimany va tractar al Parlament el 15 de maig de 1936 i que avui hauria de ser igualment abordat. Quines terres tenen a disposició la gent dels pobles? Com es poden gestionar pensant en la col·lectivitat?

Aquestes són algunes de les motivacions del llibre de David Algarra titulat, ‘El Comú Català’ que amb altres iniciatives com el Grup de Treball sobre Termes i Béns Comunals del Pallars Sobirà estan posant sobre la taula per abordar tres grans problemes de Catalunya (i pràcticament de tots els territoris europeus): la despoblació del món rural, la falta de producció agrícola orientada a l’alimentació de la població i l’augment de la superfície forestal en detriment de zones de conreu i pastures, amb el consegüent augment del risc d’incendis forestals.

De fet el paisatge ha estat des de sempre modelat per fer-nos possible sobreviure. Pobles, murs de pedra seca, ametllers en els marges, figueres a cada masia i tots els conreus es conformen per treure un profit de béns que la natura disposa per a tothom: l’agricultura, el pasturatge per la ramaderia, la recollida de fruits, bolets, fusta i llenya, la caça, o també per usos turístics com el senderisme, els terribles booms dels quads i els 4×4 o les ja innumerables pistes d’esquí. Usos tradicionals i alguns molt actuals. Usos moltes vegades sostenibles i generadors de biodiversitat; usos moltes vegades insostenibles i contaminants. D’això que cal parlar per construir futur.

Com diu el grup de treball anomenat, cal primer de tot precisar – amb mapes i inventaris- el territori vinculat a cada poble on encara tenim terres de propietat comunal. I no són poques. Segons l’Associació d’Entitats Locals Propietàries Forestals a Catalunya, les forests comunals de Catalunya que ens queden després de les privatitzacions dels últims segles, són prop del 20% de la superfície forestal catalana, a vegades en mans públiques (propietat d’ajuntaments, entitats locals descentralitzades, Consells Comarcals, Diputacions, la Generalitat de Catalunya o l’Estat), a vegades, on la titularitat i la gestió recau en el comú de veïns. En segon lloc, identificar correctament quin és el veïnatge associat a aquestes terres per promoure com a model clau de gestió del territori català la recuperació i millora de la gestió comunal amb models participatius; i amb l’ajuda dels recursos necessaris. Perquè en temps de neoliberalisme i propietat privada, com va explicar Elinor Ostrom, premi Nobel d’economia l’any 2009, la gestió territorial a través dels béns comunals és necessària i possible. És sostenible i perdurable en el temps.

Les paraules del diputat van ser part de la seva proposta d’una Llei pel rescat o readquisició de béns comunals, proposta que va ser acceptada per la Cambra però que l’esclat de la Guerra Civil espanyola n’impedí la tramitació completa. Penso, que havent-hi alguns exemples actuals i molts d’històrics que demostren les bondats d’aquest model, tal vegada caldrà plantejar propostes semblants per tantes terres que són de totes i són de ningú: el comú català.

Gustavo Duch amb l’assessorament de David Algarra, autor del llibre El Comú Català.

baixa.jpeg

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s