Porcs, un assumpte d'estat

Diari Ara, 2 de febrer 2020. Gustavo Duch

Catalunya, càrnicament parlant, té una situació molt delicada que hem de conèixer i, col·lectivament, com a assumpte d’estat, resoldre. Em refereixo a aquesta època de vaques grasses que viu el sector porcí industrial. Contra la dinàmica capitalista d’aprofitar el boom i seguir en l’espiral de creixement, vull argumentar per què, al meu entendre, des de les administracions s’ha d’actuar decididament per posar fre a aquesta expansió.

Pensant en el sector, per prudència. Perquè bé se sap que totes les bombolles acaben en explosió. Des del 2018 la demanda de carn porcina està creixent amb força a escala mundial per l’aparició de la pesta porcina africana a la Xina, el principal consumidor i productor de carn porcina del món (es calcula que el seu cens, d’uns 460 milions de caps, ja s’ha reduït en un 50%). A l’estat espanyol, on destaquen Catalunya i l’Aragó, les exportacions de carn porcina a la Xina han pujat un 80% en volum i un 130% en valor, i, finalment, el preu de referència ha crescut al voltant d’un 25% de mitjana -i en casos com el de la llotja de Mercolleida s’ha passat de pagar el quilo de porc viu a 0,99 euros a pagar-ne gairebé 1,5 euros en un any-. Prudència perquè no tan sols és difícil aturar l’avenç de la pesta, fins i tot amb tanques com les que Dinamarca ha instal·lat a la frontera d’Alemanya i les que Alemanya està instal·lant a la frontera amb Polònia, on ja s’han detectat senglars infectats, sinó també perquè es preveu que en cinc anys la Xina haurà recuperat la seva capacitat productiva, i aquí tindrem un sector molt més sobredimensionat que el que ja tenim en l’actualitat i sense mercats als quals acudir. No tenim planeta B.

Pesant en tot el sector ramader, per equilibri. L’èxit porcí s’està cobrant molts damnificats, el més difós dels quals és el que afecta la indústria de transformació, que ha de comprar matèria primera a un preu molt superior a l’habitual. Per a les petites empreses artesanes d’embotits, generadores de molta ocupació i molt arrelades al territori, és gran el risc de tancament o de ser absorbides per una de les 4 o 5 grans empreses que ja controlen la porció més gran del mercat. Però també afecta les petites ramaderies de cabres i ovelles, que estan veient com els escorxadors on portaven a sacrificar els seus animals ja no els accepten perquè s’han adequat a les noves normatives de la Xina, que exigeixen a aquestes instal·lacions dedicació exclusiva a porcs.

Però sobretot pensant en el planeta, per mantenir l’esperança. Aquest boom porcí industrial s’oposa a qualsevol mesura de lluita contra l’emergència climàtica. L’única manera de reduir les emissions d’aquest sector (del 14,5% del total de gasos d’efecte hivernacle derivats directament de la ramaderia, segons les xifres de la FAO, un 41% tenen l’origen en la producció d’aliments per al seu engreix, principalment dels porcs en règim estabulat) passa inevitablement per la reducció del nombre de caps de porc que tenim a Catalunya.

No m’agrada per la bel·licitat de la metàfora, però és cert que una retirada a temps és una victòria, i les administracions competents en la matèria, sobretot la Generalitat, tenen la responsabilitat de frenar aquesta espiral. Com s’exigeix des de moviments com ara Fridays for Future, cal “aprovar de forma immediata una moratòria en la construcció de granges de producció intensiva, incloses les llicències que s’han concedit els últims anys de granges que encara no estan construïdes” i, afegeixo, acompanyar de la millor manera possible la reconversió total del sector. Un decreixement irrenunciable que a priori penso que no és tan complicat, tenint en compte que la majoria de produccions del país són d’una grandària mitjana i estan en mans de titulars individuals, encara que s’han vist conduïts a integrar-se als granshòldings industrials que tots coneixem per les seves pizzes o la seva cadena de botigues d’alimentació. És a elles i ells a qui s’ha de donar suport per reconvertir les seves granges a models ecològics en què es treballi amb molts menys animals, amb millors condicions per als animals i fixant des de l’administració un percentatge mínim obligatori d’aliments locals en la seva dieta. Aquest esforç caldrà acompanyar-lo també del suport de la població, que hem de reduir el consum de carn i pagar com déu mana carn local, ecològica i saludable comprada al petit comerç o directament a pagès.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s